diumenge, 28 d’abril del 2013

Espriu: entrevistes.



Tornar a la pàgina de presentació 

Us presento dues entrevistes a Salvador Espriu que han tingut una gran fama: la que li va fer l'inefable Joaquín Soler Serrano en un capítol del programa "A fondo" l'any 1976 i la de Josep Maria Espinàs al programa "Identitats" l'any 1984, pocs mesos abans de la mort del poeta.
Crec que és més completa la de Soler Serrano per diverses raons. En primer lloc, perquè es va realitzar en plena dictadura (cal recordar per als més joves que la mort del general Franco el 1975 no va significar automàticament l'adveniment de la democràcia). Espriu era un intel·lectual que mai no va callar, o almenys mai no va fer-ho del tot. És cert que en aquella època havia esdevingut un símbol de la resistència de la cultura catalana i de la recuperació democràtica i que, per tant, es trobava una mica a recer de les possibles reaccions furibundes del règim agonitzant; però tanmateix no deixen de tenir mèrit algunes de les declaracions que fa (com, per exemple, quan es confessa plenament dedicat a la llengua, la cultura i la nació catalanes). En segon lloc, perquè hi ha un desig conscient per part de l'entrevistador de no defugir els temes importants, de sentir les respostes del poeta, per qui en tot moment demostra un reverenciós respecte. Cal deixar de banda la florida expressió de Soler Serrano, molt del gust d'una època, la del tardofranquisme.
L'entrevista de l'Espinàs sona més a homenatge i, sense tant manierisme, és més elogiosa i menys incisiva. Això no obstant, és també una bona peça. Té, a més, el valor afegit de ser l'última aparició d'Espriu als mitjans abans de la seva sobtada mort.
Són, en resum, dues bones mostres d'un periodisme que avui no es pròdiga, per desgràcia.
I Espriu? Éspriu no decep. És fidel a la imatge austera, seca, distant i cerebral que d'ell tenim els que no el vam conèixer a fons. S'ha dit, fins a convertir-ho article de fe, que Espriu es va fabricar aquesta identitat, que no es corresponia amb la persona real (molt més vitalista i propera), en els últims anys de la seva vida i que aquesta imatge era concordant amb la categoria de símbol de la cultura catalana que Espriu havia arribat a ser. Què voleu que us digui, jo no ho tinc tant clar. Vull dir que no em sembla  cap impostura.
En qualsevol cas, el poeta (a qui no agradava que se l'hi considerés) és radicalment sincer i no defuig pràcticament cap tema.
No cal dir, per acabar, que són dues entrevistes molt recomanables.

dissabte, 27 d’abril del 2013

Introducció

LITERATURA CATALANA CONTEMPORÀNIA

La literatura catalana contemporània pateix un esqueixament vital. Per qualitat, per producció, per projecció internacional, és una de les grans literatures cultes del panorama mundial. Per història, per minorització de la llengua, ha patit uns atacs que li han barrat el camí, encara avui, cap a la plena normalitat. Això no obstant, és una literatura que lluita per un lloc sota el sol i no es pot negar que tenim autors d'una qualitat excel·lent.
Aquest bloc reunirá informació sobre autors en català de casa nostra des de finals del segle XIX fins a l'actualitat.

  • Jacint Verdaguer (inèdit)
  • Víctor Català (inèdit)
  • Narcís Oller (inèdit)
  • Joan Maragall (inèdit)
  • Josep Carner (inèdit)
  • Mercè Rodoreda (inèdit)
  • Pere Calders (inèdit
  • Josep Pla (inèdit)
  • Salvador Espriu (en construcció)